Tenim Foro

Pues eso,

que tenim foro para todo tipo de debates serios o no, insultos filosóficos, etc.

Clic aquí.

Resultats de l'enquesta de febrer

Creus que la tancada de la central tindrà efectes positius?

• Sí: 1 (14%)
  
• Sí, però no gaires: 0 (0%)
• Potser fa algo: 0 (0%)
• No: 5 (71%)
• Tot el contrari: 1 (14%)
  
• Ns/Nc: 0 (0%)

LA PROFESIÓN DE PROFESOR

Manifiesto de la Junta de la Facultad de Filosofía de la UCM 

sobre el nuevo "máster profesional de profesores 

de educación secundaria y bachillerato"

(29 de enero de 2008)

La Junta de la Facultad de Filosofía de la Universidad Complutense de Madrid, en su sesión extraordinaria del 29 de enero de 2008, acuerda expresar públicamente su disconformidad con el Anexo a la Orden ECI/3858/2007 de 27 de diciembre de 2007 (BOE, 29-XII-2007), el cual establece los requisitos de los títulos de Máster que habilitan para el ejercicio de la profesión de Profesor de Educación Secundaria Obligatoria y Bachillerato. Tras los estudios de Grado, reducidos a cuatro años y “cuya finalidad es la obtención de una formación general” (Art. 9.1 del Real Decreto 1393/2007 de Grado y Postgrado), el acceso a dicha profesión exigirá cursar un Máster de 60 créditos de orientación prioritariamente psicopedagógica y didáctica, con muy escasa formación adicional en las diferentes disciplinas.

Denunciamos que lo anterior comporta una clara opción por la rebaja de la formación académico-científica del futuro profesor en su campo de conocimiento, lo que ha de repercutir negativamente en la calidad de la Educación Secundaria y Bachillerato. La formación pedagógica del profesorado no debe obtenerse a costa de dicha formación académico-científica. Y la sociedad debe ser consciente del ataque al principio democrático de igualdad de oportunidades que este tipo de medida lleva consigo. En efecto, garantizar la transmisión de la ciencia y la cultura a todos, en las condiciones intelectualmente más exigentes, es quizá la única manera efectiva de contrarrestar las formas de discriminación que generan las desigualdades socioeconómicas. La enseñanza preuniversitaria debe ofrecer los mejores estudios a todos los ciudadanos, con independencia de sus condiciones económicas, y esto requiere un profesorado excelente en las respectivas disciplinas; y en cualesquiera centros, ya sean públicos o privados.  

Denunciamos la simplificación del diagnóstico que atribuye los variados y complejos problemas del sistema educativo a una supuestamente indiscriminada falta de preparación psicopedagógica del profesorado. Dichos problemas tienen causas de índole social, económica y política, que no se resuelven en modo alguno disminuyendo la formación teórica específica de los profesores. No negamos la conveniencia de agregar a esta formación teórica una verdadera etapa de prácticas. Pero nos oponemos a una ampliación del actual “Certificado de Aptitud Pedagógica” (CAP), cuyos deficientes resultados son por todos conocidos y que es lo que, en el fondo, significan estos nuevos másteres profesionales. 

Denunciamos, asimismo, las consecuencias negativas que los citados Másteres en cuestión tendrán para el desarrollo de una carrera investigadora, sobre todo, en aquellas titulaciones cuya salida profesional principal es la Enseñanza Secundaria Obligatoria y el Bachillerato. Una vez en posesión del título de Grado, el graduado habrá de elegir entre lo siguiente: 1) o bien cursar un Máster de investigación, a fin de alcanzar la necesaria formación superior especializada pero que no habilita profesionalmente para ejercer como profesor; 2) o bien cursar un Máster profesional, que no sólo habilita para ejercer dicha profesión, sino que también da paso legalmente a la condición de investigador, aunque de ningún modo proporciona la formación para ello. Es obvio que sólo aquellos graduados que económicamente no necesiten plantearse una salida profesional inmediata podrán  decantarse por la primera opción, en tanto que los que hayan de seguir la segunda no estarán en las mejores condiciones teóricas para competir en el campo de la investigación. Por otra parte, sólo quienes tengan sobrados recursos económicos podrán costearse ambas modalidades de máster, mientras que los que carezcan de semejantes recursos habrán de optar por uno de los dos y es razonable pensar que elegirán aquel que legalmente ofrece ambas posibilidades, la profesional y la investigadora.

Denunciamos que, a consecuencia de lo expuesto en el punto anterior, muy pocos graduados podrán cursar estudios de Máster distintos de los profesionales, por lo que las Facultades que tienen la Enseñanza Secundaria como principal salida profesional de sus estudiantes verán muy reducidas sus posibilidades de ofrecer Másteres de investigación, con las consecuencias negativas que ello tendrá en la preparación de sus doctorandos así como en la calidad de la investigación en nuestro país.

Solicitamos, en consecuencia, la derogación del Anexo arriba mencionado y  que el acceso a la profesión de Profesor de Educación Secundaria venga dado a través de Másteres que amplíen y profundicen en la formación académico-científica de los profesores en sus materias específicas.

Solicitamos también que la necesaria formación específicamente pedagógica para ejercer la profesión de profesor se obtenga a lo largo de un periodo razonable de prácticas remuneradas (por ejemplo, un año) mediante un sistema formativo análogo al actual MIR en Medicina. Sólo la conjunción de una excelente preparación teórica (en contenidos de la materia) y práctica, puede dotar al sistema educativo español de los mejores profesores.

Invitamos a cuantas Juntas de Facultad de las Universidades, sociedades académicas, profesores, etc. compartan estos puntos de vista a sumarse al presente documento.

+ info: http://fs-morente.filos.ucm.es/manifiesto/index.htm

MANIFEST KANTIÀ EN CONTRA DEL CATECISME DEL PROGRÉS (o: “EM MORO DE TANT MILLORAR!”)

Kant afirmava que la seva fe en el progrés moral de la humanitat se sostenia només en la “providència” divina. I jo crec que, d’ara endavant, només hauríem de parlar de “millores” a la nostra Universitat en aquest sentit.

Amb això vull dir que ja n’hi ha prou de tant d’“entusiasme”, per les dues bandes, tant si és a favor com si és en contra de Bolonya!

A les seves conclusions de l’opuscle de 1797, Kant es guiava per la “recepta heroica” que havia donat Hume en valorar com s’assoliria el progrés moral: “Quan ara veig les nacions en guerra –diu Hume–, és como si veiés dos xicotots ebris estomacant-se en una botiga de porcellanes. No solament s’hauran de curar les ferides que s’han fet, sinó que, a més a més, hauran de pagar tots els desperfectes.”

El nostre problema, a la UAB, és que, en acabar el conflicte, ningú no es farà càrrec dels “desperfectes” –de tota mena– que s’hi hauran produït, perquè les dues parts s’han declarat, ja d’entrada, “insolvents”.

Pel que fa a Kant, queda desmentida la seva presumpta fe incondicionada en les “idees reguladores” de la raó humana, i de la seva “acció” en el món. Ho podeu verificar, si en teniu ganes, en el text que adjunto.

Carlos Zavala Hyde

Bellaterra, 16 de desembre de 2008


text de Kant:

En quin ordre pot esperar-se exclusivament el progrés vers el millor?

La resposta és: no pas del curs de les coses de baix cap a dalt sinó de dalt cap a baix. Esperar que per la formació del jovent en la cultura intel·lectual i moral enfortida per la doctrina religiosa –primer sota instrucció familiar i després escolar (del nivell primari fins al superior)– s’arribi finalment no sols a educar bons ciutadans, sinó a educar per al bé – cosa que sempre pot mantenir-se i progressar més enllà–, constitueix un pla del qual difícilment pot esperar-se l’èxit desitjat, ja que no es tracta solament que el poble consideri que els costos de l’educació del jovent no haurien de carregar-se a ell sinó a l’estat, mentre que l’estat pel seu cantó no té prou diners per pagar mestres capaços i dedicats amb ganes al seu ofici (com es plany Büsching) perquè tot es necessita per a la guerra, sinó que la maquinària sencera d’aquesta formació no posa en joc cap mena d’unitat si no ha estat projectada segons un pla meditat pel poder suprem de l’estat i es manté uniformement així. Amb aquest fi, però, caldria que l’estat mateix es reformés periòdicament i que, assajant una evolució en lloc d’una revolució, progressés constantment vers el millor. Ara bé, com que també són homes els que han d’efectuar aquesta educació i, per tant, éssers que ells mateixos han hagut de ser educats, atenent la feblesa de la natura humana sotmesa a la contingència de les circumstàncies que afavoreixen aquest efecte, l’esperança del seu progrés només pot situar-se, com a condició positiva, en una saviesa de dalt cap a baix (que, si és invisible, s’anomena providència). Dels homes, en el foment d’aquest fi, només pot esperar-se i exigir-se mera saviesa negativa: que s’adonin de la necessitat que la guerra –el més gran obstacle per a la moral i que sempre la fa retrocedir– ha de tornar-se a poc a poc més humana, després, disminuir en freqüència, i, finalment, desaparèixer del tot com a guerra agressiva, a fi d’enfilar el camí d’una constitució que, per la seva natura fonamentada en els autèntics principis del dret, pugui progressar persistentment vers el millor sense afeblir-se.

(Immanuel Kant, “Replantejament de la pregunta: si el gènere humà es troba en progrés constant vers el millor”, a: Història i política, Edicions 62, pp. 275-276.)

Consideracions sobre la ocupació de la Facultat de Filosofia i Lletres

Senyors, ja el coneixem, l'hem vist nèixer i crèixer i ara el tenim aquí, que es vol casar amb l'Assemblea de lletres. Us penjo el nostre "manifest" tal com ha quedat. Encara ha de revisar-se un cop més, però aquesta és una versió que ja té cara i ulls.

CONSIDERACIONS SOBRE L’OCUPACIÓ DE LA FACULTAT DE FILOSOFIA I LLETRES

Assemblea de Filosofia

9/12/2008

Des de L’Assemblea de Filosofia hem vist la necessitat d’elaborar un manifest que exposi de manera clara la situació que va empènyer a l’ocupació de la Facultat de Filosofia i Lletres dins el context de protestes contra el Pla Bolonya i la situació que n’ha derivat.

MOTIUS DE L’OCUPACIÓ

Primerament volem recordar els motius de la ocupació per tal que no quedin eclipsats per l’escissió dins el grup d’estudiants, tal com ens sembla que està passant.

1. Implantació del Pla Bolonya.

Volem remarcar que compartim el descontent general de l’Assemblea de Lletres en relació a la implantació del Pla Bolonya, exposant i concretant els motius principals:

Infravaloració de les especialitzacions.

L’article 169 dels Estatuts de la UAB recull que la “la docència a la Universitat té com a finalitat l'educació per al ple desenvolupament de les capacitats intel·lectuals, ètiques i culturals dels estudiants (...)” alhora que “vetlla per tal que els seus ensenyaments tinguin com a objectiu la qualitat, la formació integral i crítica dels estudiants (...)”.

Nosaltres creiem que el pla acadèmic de Bolonya atempta greument contra aquest estatut de la nostra universitat, donat que en l’adaptació curricular de les llicenciatures als graus hi ha un clar minvament dels coneixements específics pertinents a cada especialització. En un intent d’optimitzar els recursos, aquests són substituïts per paquets de coneixements més genèrics aplicables a diverses carreres.

Per adaptar el currículum del batxillerat a aquest nou Pla s’ha optat per especialitzar molt més cada via eliminant les matèries comunes. En lloc d’una progressió lògica del coneixement general al particular, la dinàmica serà discontinua: especialitzar-se al batxillerat (on la majoria d’alumnes encara no tenen gaire clar quin volen que sigui el seu camí), rebre desprès una educació més general i, finalment, tornar a una especialització, aquest cop molt més concreta.

Molts professors han equiparat el nivell d’especialització del grau al del primer cicle de l’actual llicenciatura. A molts països d’Europa els graus són de tres anys, mentre que a Espanya, per tal de compensar el baix nivell del batxillerat i poder impartir el temari d’una manera més distesa, s’ha acordat que aquests tinguin una durada de quatre.

Així doncs, en el cas espanyol, el grau es repartirà en dos primers anys centrats en repassar i completar els coneixements del batxillerat, un tercer any d’especialització genèrica, i un últim d’especialització concreta.

A Europa, la durada dels graus serà de tres anys, mentre que a Espanya serà de quatre. Aquest any afegit és conseqüència d’una reivindicació duta a terme pel professorat universitari fa uns anys que pretenia trobar una solució per a cobrir les mancances de l’educació secundària. No obstant, aquesta mesura genera un debat important: algunes universitats de Catalunya, entre elles la UAB, han decidit exercir el seu dret d’emetre títols propis (article 171.1 dels Estatuts), atorgant-los als estudiants un cop finalitzats els tres primers anys de grau. El problema és que no queda clar si aquests títols propis equivaldran directament als graus europeus o s’haurà d’esperar a finalitzar el quart any de grau perquè es reconeguin a nivell europeu. En aquest últim cas tampoc està clar si els títols propis de tres anys només servirien dins de Catalunya o també dins la resta de l’Estat.

No es podrà obtenir el títol equivalent a la llicenciatura fins que no s’hagi realitzat un màster complementari als graus. Si es vol exercir com a docent, caldrà cursar el CAP, que a partir de Bolonya esdevindrà un màster per ell mateix, de manera que els coneixements específics es reduiran. Si la intenció és seguir especialitzant-se, caldrà fer un màster complementari d’uns dos anys. D’aquesta manera s’haurà d’escollir entre docència i especialització.

Discriminació de la gent amb menys recursos.

L’article 3 parla de que “la universitat i els membres de la comunitat han d’impedir qualsevol mena de discriminació” i després, que “per a desenvolupar les activitats la universitat autònoma de Barcelona s’inspira en els principis de llibertat, democràcia, justícia, igualtat i solidaritat”.

L’article 170.3. recorda que “la programació té com a principis rectors (…) l’adequació de l’oferta d’estudis a les demandes de la societat”.

Amb Bolonya, per tal d’obtenir una llicenciatura s’hauran de cursar el grau genèric i un màster. Així, el màster és obligatori per tal d’obtenir la titulació universitària tan completa com les actuals, i això té dues conseqüències directes: un allargament dels anys d’estudi i un encariment de l’educació superior (en tant que els màsters no estan subvencionats per l’estat), de manera que el preu creix exponencialment respecte el de les carreres actuals.

A més, si la intenció és fer un doctorat, aquest serà a més a més del màster d’especialització. De manera que, per temps i per diners, convertir-se en doctor serà per a molts una fita inassolible.

En el cas de les carreres de lletres hi ha una dificultat afegida; la catalogació del CAP com a màster, amb el preu i la durada pertinents. El CAP consisteix en l’orientació dels coneixements obtinguts durant la carrera al món de la docència. És imprescindible pel tal d’exercir en aquest àmbit, i per a la majoria d’estudiants de lletres és un pas necessari dins la seva carrera.

Tot plegat suposa un preu difícilment assolible per a les persones amb menys recursos, i la Universitat Autònoma de Barcelona està obligada, segons els seus estatuts, a vetllar perquè els alumnes no es vegin discriminats pel seu poder adquisitiu a l’hora d’accedir a la universitat.

A alguns països europeus un sistema així funciona perquè hi ha una infraestructura de beques competent que garanteix l’accés a l’educació superior de les persones amb menys recursos. Implantar Bolonya sense aquesta infraestructura és negar a molts joves l’ensenyament superior.

Actualment es proposa com a solució les anomenades “beques-préstec”. Aquestes beques que concedeixen els bancs a títol personal es basen en un préstec universitari que es pot tornar a llarg termini. No queda gaire clar quins són els interessos d’aquests préstecs. Els alumnes es comprometen a tornar els diners en 15 anys, sempre i quan passat aquest temps disposis d’uns 1500 euros d’ingressos mínims anuals. En tot cas, considerem que aquesta és una solució que coarta les llibertats laborals dels estudiants, en tant que queden lligats a una institució bancària durant un gran període de temps.

Així doncs creiem que això provocarà, irremeiablement, un descens de matriculacions a carreres de lletres, així com als màsters d’especialització, de manera que tindrem encara menys pes dins la societat. A més a més, al perdre contingut d’especialització, les carreres de lletres quedaran desprestigiades, i per tant condemnades a un possible fracàs o desaparició.

2. Marginació del vot estudiantil a la Junta Permanent.

Article 6.2. “En l’organització de la docència i de la recerca, la Universitat Autònoma de Barcelona (...) escolta les representacions dels diversos col·lectius que la formen i garanteix el bon ús dels seus recursos i la rendició de comptes a la comunitat, als poders polítics i a la societat”.

Una altra denúncia dels organitzadors de l’ocupació és la manera fraudulenta com es van aprovar els graus, l’anomenat Pla Bolonya. Per tal que aquest s’aprovés, calia convocar una reunió de la Junta Permanent. Aquesta Junta està constituïda pel degà, els membres de l’equip de govern, els coordinadors d’estudis, un professor representant per cada carrera, un estudiant per cada carrera, i per una representació del personal d’administració i serveis. Hi ha d’assistir un terç dels membres perquè la Junta es consideri vàlida.

Al maig d’aquest any es va convocar una Junta Permanent per tal d’aprovar els graus. Un sector de l’alumnat de fins a quaranta persones, convocat per la mateixa Assemblea de Filosofia i Lletres, es va presentar a l’hora i lloc indicats per tal de llegir un manifest on es mostrava el seu rebuig a Bolonya. Mentre els juntaris representants de l’alumnat eren dins la Sala de Juntes, o­n s’havia de celebrar la reunió, la resta, cridats per la Degana, es van reunir fora de la sala, també plena de persones “no convidades”, i van constituir la Junta Permanent sense avisar l’alumnat, eludint a què no eren necessaris perquè sense ells ja tenien el quòrum suficient per a tirar la Junta endavant. La secretària va prendre acta de tot plegat, però es va negar a respondre les preguntes dels estudiants interessats en el contingut d’aquesta.

La Degana afirma que la Junta Permanent no es va poder constituir dins la Sala de Juntes perquè hi havia persones no convidades, quan de fet hauria pogut, simplement, demanar que sortissin de la sala. Al·lega que encara que es va canviar el lloc de la reunió sense previ avís als juntaris, tot plegat és legal perquè ella tenia un peu dins la Sala de Juntes. A més, les forces de seguretat de la Universitat van estar presents a la Facultat durant tot el matí, l’alumnat va ser gravat quan intentava dialogar amb l’equip directiu i els Mossos d’Esquadra eren a l’exterior de la Facultat.

L’Article 2.2. afirma que “correspon als òrgans de govern de la universitat vetllar pel manteniment de la defensa i l’autonomia i també pel compliment de les lleis”. Això posa de manifest que la presència d’agents de l’ordre aliens a la universitat estava totalment fora de lloc.

Finalment, van aixecar la sessió per continuar-la al dia següent al Rectorat, on pretenien aprovar definitivament els Graus. Aquesta iniciativa era il·legal perquè està especificat que les Juntes de cada facultat s’han de celebrar dins el propi recinte de la facultat.

Quan els estudiants s’hi van tornar a presentar, es van trobar amb un cordó de seguretat que, per ordre del Deganat/Rectorat, els volia impedir l'accés a la segona planta, on es celebrava la Junta.

Aquest bloqueig va produir una situació de tensió i cap membre del Deganat o del Rectorat va fer acte de presència per resoldre-la dialogadament. Com a resultat de la confrontació generada, diversos estudiants i un treballador de la seguretat privada de la UAB van ser ferits.

La responsabilitat del bloqueig, una mesura del tot irregular, és del Rector i la Degana de la facultat de Lletres, que van voler impedir als alumnes l'exercici dels seus drets (reconeguts als Estatuts de la UAB), enviant els treballadors de seguretat sense establir cap mena de mediació.

Novament, es va tornar al despatx de la degana, per saber si s’havia desconvocat la Junta o si s’havia traslladat. No hi havia ningú, i els estudiants es van haver d’esperar a que arribessin l’equip del deganat i del rectorat. Una persona va mirar el seu correu personal a l’ordinador que hi havia allà per comprovar si li havien notificat el canvi de lloc de la Junta.

Acte seguit va arribar el rector, un parell de vicerectors i una càmera de la UAB, amb què es va gravar als assistents (arxiu videogràfic que després seria utilitzat per inculpar les persones expedientades). Hi ha haver una altra discussió: els estudiants s’emparaven en el reglament de la Facultat, degana i rector ho negaven i reafirmaven la legalitat de la constitució de la Junta.

El 26 de Juny de 2008 el deganat va convocar una reunió a les 9:00 (9:30 en segona convocatòria). Al·legant que ja hi havia quòrum, la va començar abans no arribessin els representants del estudiants.

Quan els estudiants van arribar sobre 9:15, es van trobar amb les llums apagades i les sales buides. El que si que hi van trobar van ser efectius dels Mossos d’Esquadra que els van demanar que s’indentifiquessin.

D’aquesta manera totalment irregular es van aprovar els graus.

Tanmateix, volem ressaltar el fet que, com a estudiants, ens sembla una falta de responsabilitat per part dels estudiants juntaris fer 15 minuts tard a la primera convocatòria, sobretot tenint en compte l’interés clar de la degana en negar-los la participació. Amb això, després de tots els esforços i dificultats, van donar la Degana l’excusa perfecta obviar-los totalment.

3. Expedients.

Continuant amb les irregularitats, trobem el tema dels expedientats.

Com a resultat del bloqueig als alumnes per part de la degana en el moment d’assistir a la Junta Extraordinària al Rectorat, un membre del cos de seguretat va patir un desmaï (tractat amb normalitat als serveis d’urgències de l’hospital i amb alta al cap d’unes hores sense més tractament addicional). Aquest va interposar demanda contra les persones que ell creu que li van fer patir.

La UAB va aportar informació extra i no demanada pels jutjats, inclosa una llista amb el nom, cognoms, DNI i la carrera de quinze estudiants (recordem que les dades que formen part de l’expedient acadèmic d’un alumne no poden ser utilitzades per a fins no acadèmics). Així doncs, la UAB ha col·laborat activament per a l’empresonament dels seus estudiants. Aquest és un fet insòlit a la història de les universitats, tan en el període de dictadura com en el de democràcia.

A aquests 15 estudiants se’ls imputaven càrrecs de desordre públic, agressió i danys materials. La pena associada a “desordre públic” és de fins a 3 anys de presó.

Tot i que públicament van fer entendre que tenien intenció de retirar els càrrecs, finalment no ho han fet. Al·leguen que no reconèixer els fets com a delicte o admetre que les persones imputades havien estat triades arbitràriament causaria un fort desprestigi al gabinet jurídic de la UAB, i a més podria donar peu a que els imputats interposin una demanda contra l’Autònoma. Ara mateix, per tant, el procés segueix obert d’ofici i està en mans dels advocats.

Pel que fa als expedients, la UAB també va decidir tirar-los endavant. I volem denunciar que el procediment no ha respectat ni tan sols les mínimes garanties previstes en el Reglament Franquista de 1954, que encara segueix vigent.

Els expedients han estat remesos sense donar audiència prèvia als acusats, no s’ha fet una descripció individualitzada de les acusacions, i tampoc no s’ha aportat als acusats les suposades proves incriminatòries.

Els 27 expedients tramitats estan totalment estandaritzats. Tots tenen la mateixa estructura i redacció. Primerament, una descripció genèrica i impersonal dels fets. A continuació, s’atribueix la comissió d’una o dues faltes greus: de manifestació contra la institució i d’improbitat. L’acusació no conté cap detall de la conducta concreta de l’individu en qüestió i no aporta més proves que el relat dels fets realitzat per la institució implicada i “proves videogràfiques” que no s’han facilitat en cap moment als acusats.

Els càstigs vinculats a aquestes faltes són “la inhabilitació temporal o perpètua per a cursar estudis en tots els centres docents, expulsió temporal o perpètua dels centres del Districte Universitari o del Centre”, i les sancions proposades oscil·len entre els dos i els onze anys. La suma total de les condemnes ascendeix a 83 anys i mig d’expulsió de la universitat.

Tots els expedients han caigut sobre estudiants organitzats en les assemblees: de Filosofia i Lletres, Polítiques, Psicologia, Ciències, Econòmiques i Tercer Cicle. L’Assemblea de Lletres compta amb 18 expedients. De les deu persones que van signar la impugnació de la Junta Permanent i van demanar la mediació del Síndic de Greuges, set han rebut un expedient disciplinari.

Dotze de les 26 persones, a més de participar activament en les assemblees, pertanyen a organitzacions estudiantils oposades a la implantació del Procés de Bolonya: Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC, deu expedientats inclosa la portaveu), Estudiantes En Lluita (un expedient), Estudiants de Corrent Roig (un expedient). Així mateix, 19 de les 26 persones expedientades són representants estudiantils electes per als òrgans de govern de la UAB: cinc són claustrals i setze membres de Junta de Facultat. També estan inclosos els portaveus del Comitè de Vaga del 6M, de la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública (PMDUP) i del SEPC.

També és significatiu que l’obertura dels expedients i l’aprovació dels graus coincidissin amb el final del curs, els mesos de juliol i setembre, quan la participació estudiantil és mínima i es minimitza el risc de reivindicacions.

4. Dèficit econòmic que arrossega la UAB

El quart punt en discòrdia és el reconeixement del dèficit econòmic de la universitat autònoma per part de les seves institucions.

Segons xifres de l'exercici econòmic del 2007 facilitats per cada centre, les tres universitats catalanes més grans i antigues: la UB, la UAB i la UPC, acumulen un dèficit total de 192,3 milions d'euros. El dèficit concret de la UAB és de 20 milions d'euros.

Tot i així, com l'activitat de les altres universitats obté (normalment) xifres positives, i el dèficit sol quedar compensat en la summa total. Precisament, en l'exercici del 2004-2005, totes les universitats catalanes van sumar un endeutament de només 117,5 milions d'euros gràcies al superàvit de la resta d'universitats públiques, segons dades de la Sindicatura de Comptes.

Actualment la UAB ha assumit que el dèficit s’ha incrementat fins arribar als 22 milions d’euros, de manera que entre totes les universitats catalanes la xifra deficitària ascendeix als 200 milions.

Segons l'últim document disponible de la Sindicatura, l'endeutament correspon majoritàriament als avançaments reintegrables atorgats pel Ministeri d'Educació i Ciència pel finançament de parcs científics i tecnològics.

No obstant, les universitats catalanes tenen un endeutament d'uns 400 milions d'euros amb el Ministeri pels préstecs que en el seu moment aquest va concedir a les universitats, quantitat a part del dèficit que puguin o no acumular.

El conflicte radica en el fet que per a la implantació de Bolonya es necessiten encara més diners, de manera que aplicar-la ara per ara no tan sols resulta injust, sinó també inviable econòmicament.

Bolonya suposa un augment de les hores lectives, sinó també de tutoria, donat que és un sistema d’avaluació on el pes recau molt en els treballs i exercicis. Aquest increment d’hores i dedicació fa necessari un augment en la plantilla del professorat, i tot plegat es tradueix en un increment de les despeses.

PARTICIPACIÓ

La situació en la que ens trobem, és a dir, l’ocupació i l’aturada de classes ha conduit a una negociació els resultats de la qual han estat positius. Tanmateix ha posat de manifest la inestabilitat de l’assemblea com a òrgan representatiu dels estudiants. Per un motiu o un altre, és innegable que hi ha molt poca participació i aquest fet genera situacions de tensió com les viscudes darrerament entre estudiants pro-ocupació i estudiants partidaris de la represa de les classes. Sembla evident que una participació política més activa per part de l’alumnat hagués evitat aquets desafortunats confrontaments (pel que sabem, i per sort, només verbals) i aprofitem el fet que es troben aquí avui molts estudiants que no participen regularment, o que fins i tot assisteixen a l’assemblea per primer cop, per instar-los a involucrar-se més activament en les iniciatives de l’Assemblea. Volem recordar que l’Assemblea no és una institució prèviament configurada i inamovible: l’Assemblea som tots i en ella es prenen les decisions que els seus assistents debaten i consensuen o voten. Convé fer examen de consciència, revisar els nostres prejudicis i començar a pensar en l’Assemblea com en quelcom més proper que no pas un grup d’exaltats que l’aprofiten per a fer partidisme (com és la idea generalitzada) perquè, recordem, a l’Assemblea s’hi han de prendre decisions importants que ens afecten a tots.

Creiem que aquest absentisme generalitzat es dóna per un fenomen de desgast tant dels assemblearis habituals (que, cansats d’una manca de resposta estalviarien esforços de convocatòria) com dels estudiants poc participatius, desinformats i convençuts de que l’Assemblea segueix indefectiblement una determinada tendència política. Hem d’aclarir respecte a aquest desgast dues coses: l’Assemblea, si ja no per correcció formal, per interès tàctic, hauria de preocupar-se de captar com més assemblearis millor, per tots els mitjans disponibles, no només per la pancarta i el boca a boca; els estudiants, al seu torn, haurien d’atrevir-se a dir la seva i animar aquells qui no estiguin del tot convençuts a fer-ho, per tal d’aconseguir entre tots una Assemblea veritablement representativa i plural.

REPLANTEJAMENT FORMAL DE L’ASSEMBLEA

Descripció oficial de l’Assemblea de Lletres:

“L'òrgan màxim de decisió i representació dels estudiants a la Facultat és el Consell d'Estudiants. Les seves decisions són vinculants, dintre de les seves competències, per a tots els estudiants de la Facultat. Això vol dir que el Consell d'Estudiants és l'Assemblea de tots els estudiants de la Facultat , que es reuneix periòdicament.

L'Assemblea esdevé el màxim òrgan de representació i posicionament dels estudiants de la Facultat i les decisions es prenen per majoria simple. Tots els estudiants formen part de l'Assemblea, tenen dret a veu i vot, i també tenen dret a convocar-la. Per tal de fer-ho, només cal reservar l'Auditori (una setmana abans), fer una reunió de preparació de l'ordre del dia i penjar cartells de gran format a les entrades de la Facultat.

En el cas que siguin assemblees que aturen classes, que poden ser cinc a l'any, cal comunicar-ho amb antelació al deganat per tal de gestionar adequadament l'aturada de classes. Si són assemblees sense aturar classes, només cal fer la reunió prèvia i penjar els cartells.

L'Assemblea té una comissió permanent, que és la d'economia. Les altres comissions es fan segons els interessos i les motivacions que vagin sortint durant el curs.”

A més de que l’Assemblea de Lletres no s’ajusta a aquesta única descripció oficial, el curs dels esdeveniments ha posat de manifest una sèrie de mancances en la seva organització interna. Els següents punts constitueixen una crítica que volem que sigui constructiva i que serveixi per a millorar els aspectes que han provocat descontent i escissió entre els estudiants.

1) L’Assemblea no té estatuts propis que regulin càrrecs oficials, deixant les seves funcions principals en mans de comissions que no demanen acreditació als seus membres i que rendeixen comptes de forma poc rigorosa.

Respecte això, volem deixar ben clar que no tenir estatuts, ni càrrecs, ni una normativa que gestioni els rols, les comissions i les competències es tradueix en desorganització, poca efectivitat i desinformació dins la mateixa Assemblea; i que el fet que existeixin tots aquests factors que ara no es donen no coarta en cap sentit la llibertat dels seus membres. En altres paraules: organitzar-se no implica jerarquitzar-se.

L’existència de càrrecs, una infraestructura interna oficial i un registre de totes les activitats i dels documents vinculats a elles (com ara arxius ordenats i oberts amb ordres del dia, actes, estatuts, annexos, manifestos, comunicats, etc) facilitarà l’accés a la informació sobre l’Assemblea per a qualsevol membre de la comunitat universitària que ho desitgi, impulsant una participació molt més activa i eficient en l’Assemblea.

En vista d’això, seria bo crear una pàgina web oficial de l’Assemblea de Filosofia i Lletres, enllaçada a la web de la UAB, així com també obtenir la llista de contactes de correu electrònic de tots els alumnes de la facultat, emparant-nos a l’article 149.j. sobre el dret dels estudiants a una informació regular sobre les qüestions que afectin a la comunitat universitària.

2) L’Assemblea ha d’assumir com a tasca principal informar a tothom sense excepció de totes les maneres possibles, ja que dins els estatuts de la universitat (als quals, a falta d’uns de propis, l’Assemblea queda adscrita) es contempla el dret dels estudiants de ser informats de qualsevol esdeveniment que els afecti dins l’àmbit acadèmic.

Aquest dret empara també als estudiants que no assisteixen regularment a l’Assemblea, donat que el fet d’assistir a l’Assemblea queda recollit dins els drets, i no de les obligacions, dels estudiants.

Val a dir que han faltat a aquest dret tant l’Assemblea (que tampoc disposava de totes les facilitats per acomplir-lo) com l’administració (ja hem detallat el cas flagrant de l’actuació de la Degana). Així com també han incomplert l’article 3.2. que especifica que “és deure de totes les persones integrants de la comunitat universitària, i en particular dels òrgans de govern” vetllar pels principis que s’especifiquen en l’article 3.1 (“llibertat, democràcia, justícia, igualtat i solidaritat”).

En el cas de la degana, no trobem justificació possible per a declaracions del tipus “la Junta és vàlida perquè jo tenia un peu dins la sala” i, per tant, considerem pertinent un aclariment dels fets; en el cas de l’Assemblea creiem que no hi va haver malícia sinó simplement costum (i possiblement descontent al respecte) de no ser més que el assemblearis habituals.

En el cas concret de l’Ocupació, seria interessant que la primera mesura d’aquest procés d’obertura fos la informació puntual, en sessions de control periòdiques dins els context de les reunions assembleàries, de l’estat de les negociacions. Sobre aquest punt també resulta urgent la coordinació, a través d’un flux constant d’informació, amb les altres facultats i universitats.

Per tal d’aconseguir aquest últim punt seria convenient la creació d’un Manifest, la necessitat del qual remarcarem en diverses ocasions al llarg d’aquest escrit.

3) Com a institució dins la UAB, l’Assemblea ha de contribuir a les finalitats de la universitat que són, entre d’altres, proporcionar una formació acadèmica dins un àmbit de llibertat, pluralisme i democràcia. (articles 150.b i 160).

Creiem que la manca d’informació oficial, detallada i accessible, així com l’adopció de mesures reivindicatives sense una consulta popular falten a aquest compromís al qual estem vinculats en virtut de la contemplació de l’Assemblea dins els estatuts de la universitat, si bé és cert que comprenem que no es van facilitar els mecanismes per a realitzar aquesta consulta, com ara el llistat dels alumnes matriculats o les seves adreces de correu electrònic.

Instem a que aquest aspecte es solucioni de manera prioritària per tal que l’Assemblea pugui arribar a tothom de manera eficaç.

4) Està obligada, també, a respectar la resta de membres física i moralment, i en l’exercici dels seus drets. Això inclou a rebre una formació i a presentar-se a examen (article 150.c).

Amb aquest punt no pretenem deslegitimar l’Ocupació en absolut, sinó legitimar les queixes dels estudiants que reclamen aquests drets, si bé és veritat que la manera més adient de formular-les hagués estat en una reunió assembleària.

5) Tot estudiant, i en conseqüència l’Assemblea, té el deure, recollit als estatuts (article 150.d), de “respectar el patrimoni de la universitat, els béns públics i privats presents a les seves instal·lacions, i vetllar per la seva conservació”. Accions violentes contràries a aquest deures haurien de ser condemnades o reprovades públicament, així com qualsevol acció que atempti contra qualsevol dret o falti a qualsevol deure dels estudiants. La condemna d’aquestes accions també està contemplada a l’article 3.4.d., que diu que tota activitat universitària s’ha de basar en “la cultura de la pau” i el “respecte dels drets humans”.

6) Al marge de les disquisicions sobre la seva legitimitat, considerem que la mesura de l’ocupació i aturada de classes es va assumir de manera precipitada. Si bé aquesta mesura va ser empesa per les circumstàncies (una proposta conjunta de protestes amb una data concreta) i ha estat l’única acció que ha recollit alguns fruits, també ha creat grans discrepàncies. Aquestes discrepàncies estan basades principalment en que es va menystenir el que hi podríem perdre: la possibilitat d’un aprovat general representaria una taca negra a l’expedient de tota una generació, la major de la qual no recolzava aquesta mesura.

Tammateix, del de l’Assemblea som conscients de la inviabilitat d’una ocupació massa perllongada que ens amenaci amb un aprovat general.

7) A dia d’avui no disposem de cap manifest oficial de la ocupació que la justifiqui i la dirigeixi. Passat poc més d’una setmana d’ocupació es va publicar de manera anecdòtica un comunicat titulat “Cinc preguntes i cinc respostes sobre l’ocupació” (2/12/2008), que passa per la justificació de les accions reivindicatives, així com també diversos comunicats explicant de manera força concisa les reivindicacions, però cap d’ells no constitueix un manifest en si mateix.

La necessitat d’un manifest es fa encara més imperiosa si pensem en la necessitat d’impulsar un front comú a totes les universitats i al qual es puguin adscriure els instituts de batxillerat, centres de formació professional i qualsevol altra organització que simpatitzi amb la causa.

Dit això, volem reiterar-nos en el fet que no perseguim cap perjudici ni desautorització de l’Assemblea, de la qual ens considerem part. El que busquem és, simplement, una millora substancial del seu funcionament de cara a evitar que es repeteixin els aspectes negatius que l’acció d’enguany ha desencadenat.

MESURES DE PROTESTA

Sembla que hi una forta pressió popular perquè es reprenguin les classes, però això no vol dir que no hi hagi una majoria d’estudiants en contra de l’aplicació del Pla Bolonya, i encara menys que aquests no vulguin protestar de cap altra manera.

Per tant, és important que, si s’acordés finalment la represa de les classes, s’acordessin també prèviament, en la mateixa sessió, les mesures reivindicatives que es duran a terme a partir de llavors.

Algunes de les propostes, alternatives o complementaries, que es van sentir a l’Assemblea de Filosofia són les següents:

Mesures incompatibles

1. Ocupació tal i com està.
2. Cessament de l’Ocupació i tornada a les classes amb plena normalitat.
3. Ocupació amb classes.

3.1. Cessió d’alguns passadissos per a fer classes.

3.2. Represa del 50% de les classes.

(exemple: classe dilluns i dimarts i una classe per assignatura a la setmana)

3.2. Represa de les classes d’últim curs i de les carreres res segón cicle.

3.3. Classes de menor durada diàries amb activitats als interludis. (exemple: 45min. de classe/ 45min. d’activitats reivndicatives)

Mesures complementàries

4. Ocupació del Rectorat.

5. Mnifestació massiva (amb un Manifest).

6. Reprendre movilitzacions després d’exàmens.

7. Classe popular a algun lloc públic (Pça Catalunya, Pça Sant Jaume, etc).

Mesures polèmiques.

8. Encadenaments.

9. Vaga de fam.

ELABORACIÓ D’UN MANIFEST

Seguint en la línia crítica, sempre amb ànims constructius, volem fer notar, com ja hem comentat, que qualsevol acció reivindicativa seriosa ha d’anar precedida d’un manifest on s’exposin, no només els punts a reivindicar, sinó també els motius i un full de ruta on es detallin totes les mesures preses al respecte, les activitats que es realitzaran i les condicions per al cessament de les accions reivindicatives. Aquest manifest ha de servir també com a guia de les negociacions, establint les prioritats i les concessions.

Proposem doncs, per a una propera sessió, mal que tard, la redacció d’un manifest anti-Bolonya comú al qual es puguin adherir totes les universitats, instituts, escoles de formació professional i altres organitzacions simpatitzants. Aquest manifest permetrà acostar posicions i unificar iniciatives i esforços, aportant, en conseqüència, una més gran efectivitat en la lluita contra la implantació del Pla Bolonya. Ara mateix ens sembla un punt tan ineludible com necessari per obrir un front de pressió sòlid i ben coordinat.

Vull aprofitar per donar-vos les gràcies a tots per la implicació, l'ànim constructiu demostrat en tot moment, la informació i la bona acollida al món assembleari que ens heu donat a l'Ana i a mi. Amb vosaltres dóna gust haver triat la Filosofia!

Aura C. Delgado

realment , lho he enganxat en un comentari a sota, i la cosa sembla xunga, si aixo mireu el mail qu vai enviar al nostre gmail, que es veu tan pesat..., perdo..., per les molesties i per lo pesat quem faig....xD

"acta" de l'assamblea de filosofia, Ir intent

escric aixo perque realment fa dies que volia i hauria dhaverho fet; finalment a tocat avui, aixi que mes que res, per la gent que no ha seguit amb continuitat lassemblea de filosofia, ja sigui per no venir, pero no saber de la seva existencia, per no escoltar, el que sigui; aqui te un petit recull de la seva evolucio i de les propostes dialogades des de locupacio de la facultat.



adjunto el document, hi recullu lacta del dia 26 de novembre, algunes idees del dia seguent, a mes duna serie de propostes que han anat sorgint......

Filosofem-ho

Filsofem-ho és...