Kant afirmava que la seva fe en el progrés moral de la humanitat se sostenia només en la “providència” divina. I jo crec que, d’ara endavant, només hauríem de parlar de “millores” a la nostra Universitat en aquest sentit.
Amb això vull dir que ja n’hi ha prou de tant d’“entusiasme”, per les dues bandes, tant si és a favor com si és en contra de Bolonya!
A les seves conclusions de l’opuscle de 1797, Kant es guiava per la “recepta heroica” que havia donat Hume en valorar com s’assoliria el progrés moral: “Quan ara veig les nacions en guerra –diu Hume–, és como si veiés dos xicotots ebris estomacant-se en una botiga de porcellanes. No solament s’hauran de curar les ferides que s’han fet, sinó que, a més a més, hauran de pagar tots els desperfectes.”
El nostre problema, a la UAB, és que, en acabar el conflicte, ningú no es farà càrrec dels “desperfectes” –de tota mena– que s’hi hauran produït, perquè les dues parts s’han declarat, ja d’entrada, “insolvents”.
Pel que fa a Kant, queda desmentida la seva presumpta fe incondicionada en les “idees reguladores” de la raó humana, i de la seva “acció” en el món. Ho podeu verificar, si en teniu ganes, en el text que adjunto.
Amb això vull dir que ja n’hi ha prou de tant d’“entusiasme”, per les dues bandes, tant si és a favor com si és en contra de Bolonya!
A les seves conclusions de l’opuscle de 1797, Kant es guiava per la “recepta heroica” que havia donat Hume en valorar com s’assoliria el progrés moral: “Quan ara veig les nacions en guerra –diu Hume–, és como si veiés dos xicotots ebris estomacant-se en una botiga de porcellanes. No solament s’hauran de curar les ferides que s’han fet, sinó que, a més a més, hauran de pagar tots els desperfectes.”
El nostre problema, a la UAB, és que, en acabar el conflicte, ningú no es farà càrrec dels “desperfectes” –de tota mena– que s’hi hauran produït, perquè les dues parts s’han declarat, ja d’entrada, “insolvents”.
Pel que fa a Kant, queda desmentida la seva presumpta fe incondicionada en les “idees reguladores” de la raó humana, i de la seva “acció” en el món. Ho podeu verificar, si en teniu ganes, en el text que adjunto.
Carlos Zavala Hyde
Bellaterra, 16 de desembre de 2008
text de Kant:
En quin ordre pot esperar-se exclusivament el progrés vers el millor?
La resposta és: no pas del curs de les coses de baix cap a dalt sinó de dalt cap a baix. Esperar que per la formació del jovent en la cultura intel·lectual i moral enfortida per la doctrina religiosa –primer sota instrucció familiar i després escolar (del nivell primari fins al superior)– s’arribi finalment no sols a educar bons ciutadans, sinó a educar per al bé – cosa que sempre pot mantenir-se i progressar més enllà–, constitueix un pla del qual difícilment pot esperar-se l’èxit desitjat, ja que no es tracta solament que el poble consideri que els costos de l’educació del jovent no haurien de carregar-se a ell sinó a l’estat, mentre que l’estat pel seu cantó no té prou diners per pagar mestres capaços i dedicats amb ganes al seu ofici (com es plany Büsching) perquè tot es necessita per a la guerra, sinó que la maquinària sencera d’aquesta formació no posa en joc cap mena d’unitat si no ha estat projectada segons un pla meditat pel poder suprem de l’estat i es manté uniformement així. Amb aquest fi, però, caldria que l’estat mateix es reformés periòdicament i que, assajant una evolució en lloc d’una revolució, progressés constantment vers el millor. Ara bé, com que també són homes els que han d’efectuar aquesta educació i, per tant, éssers que ells mateixos han hagut de ser educats, atenent la feblesa de la natura humana sotmesa a la contingència de les circumstàncies que afavoreixen aquest efecte, l’esperança del seu progrés només pot situar-se, com a condició positiva, en una saviesa de dalt cap a baix (que, si és invisible, s’anomena providència). Dels homes, en el foment d’aquest fi, només pot esperar-se i exigir-se mera saviesa negativa: que s’adonin de la necessitat que la guerra –el més gran obstacle per a la moral i que sempre la fa retrocedir– ha de tornar-se a poc a poc més humana, després, disminuir en freqüència, i, finalment, desaparèixer del tot com a guerra agressiva, a fi d’enfilar el camí d’una constitució que, per la seva natura fonamentada en els autèntics principis del dret, pugui progressar persistentment vers el millor sense afeblir-se.
(Immanuel Kant, “Replantejament de la pregunta: si el gènere humà es troba en progrés constant vers el millor”, a: Història i política, Edicions 62, pp. 275-276.)
2 comentarios:
Aquí dice el señor Imanol que "caldria que l’estat mateix es reformés periòdicament i que, assajant una evolució en lloc d’una revolució, progressés constantment vers el millor", y que "l’esperança del seu progrés només pot situar-se, com a condició positiva, en una saviesa de dalt cap a baix (que, si és invisible, s’anomena providència)."
Vamos bien si tenemos que esperar que Dios ilumine a los políticos. Y más arreglados estamos si tenemos que esperar que los políticos se percaten de sus errores a fuerza de ver las consecuencias negativas de la guerra. Y más aun en un país donde prima el inmobilismo político derivado del asfixiante bipartidismo, con una clase política a su alrededor superflua que mantienen injusticias y hacen legislaciones educativas tan malas como las que vienen haciendo a lo largo de los años.
Es cierto que puede haber muy malas consecuencias derivadas de todo lo que ha sucedido en la universidad en los últimos meses (y de lo que pueda seguir sucediendo), y estoy de acuerdo en que hay que reflexionar sobre los pasos a dar, especialmente en la cuestión de la suspensión de la actividad académica durante largos períodos, que probablemente nos perjudique más que beneficie. Pero la total pasividad tampoco nos beneficia, si bien hay ciertas actividades con las que no comulgo.
En fin, antes que nada, hay que pensar qué hacer, cómo hacerlo y nunca perder de vista el por qué hacerlo.
Viva Nintendo.
viva!
Publicar un comentario